dimecres, 18 d’octubre del 2017

LA PORTA



Estic asseguda a la cadira del despatx i plou. Plou fora i s'agreeix perquè feia molts dies que la sequera feia l'ambient tens. Miro per la finestra i es fosc, el vigilant no trigarà en fer la ronda. El saludaré i li diré que no tardaré en marxar. Em pregunto com sortiré sense mullar-me. Ahir ja sabia que aquesta tarda era de tempestes, feia dies que avisaven per la radio, però sóc tossuda i sempre penso que la realitat s'adaptarà a mi. Vaig amb sandalies i maniga curta, cap jersei. A vegades passa i el mon va al ritme que necessito, avui no. Ha arribat l'hora de sortir, camino pel passadis solitari amb rapidesa, aquesta solitud no m'agrada gens. Dins no hi ha ningú i fora hi ha poca gent, dos quarts de vuit de la tarda. Penso en el meu fill. Obro la porta i fa un sol radiant, la llum es de migdia, tanco els ulls i els torno a obrir, estic tant descol.locada que em pessigo. Em giro i darrera meu hi ha una porta de fusta pintada de color blau cel, cap semblança a la porta gris d'emergències que he fet servir per sortir. Respiro i vaig a casa.






diumenge, 1 d’octubre del 2017

1 D'OCTUBRE


EL SAQUEIG

D'infant em van voler arrencar la llengua
que l'àvia em parlava
quan tornàvem del camp al final de la tarda.
Com les pedres, les flors, la soledat,
arreu ens acompanyem les paraules.
Mutilades i tot, 
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre els esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Haver salvat la llengua m'ha deixat 
a mercè d'una gent que era la meva.

Autor: Joan Margarit