Estic asseguda a la cadira del despatx i plou. Plou fora i s'agreeix perquè feia molts dies que la sequera feia l'ambient tens. Miro per la finestra i es fosc, el vigilant no trigarà en fer la ronda. El saludaré i li diré que no tardaré en marxar. Em pregunto com sortiré sense mullar-me. Ahir ja sabia que aquesta tarda era de tempestes, feia dies que avisaven per la radio, però sóc tossuda i sempre penso que la realitat s'adaptarà a mi. Vaig amb sandalies i maniga curta, cap jersei. A vegades passa i el mon va al ritme que necessito, avui no. Ha arribat l'hora de sortir, camino pel passadis solitari amb rapidesa, aquesta solitud no m'agrada gens. Dins no hi ha ningú i fora hi ha poca gent, dos quarts de vuit de la tarda. Penso en el meu fill. Obro la porta i fa un sol radiant, la llum es de migdia, tanco els ulls i els torno a obrir, estic tant descol.locada que em pessigo. Em giro i darrera meu hi ha una porta de fusta pintada de color blau cel, cap semblança a la porta gris d'emergències que he fet servir per sortir. Respiro i vaig a casa.
