La Sílvia estava a l'andana de l'estació com cada dia que anava al despatx. Era aviat, no havia pogut dormir bé i havia sortit abans de casa. Portava el vestit blau, avui tenia una reunió i havia de donar una bona imatge. Duia la cadena d'or amb el penjoll que no es treia mai. Mentre esperava el metro es tocava el penjoll, la tranquil.litzava. Era un triangle equilàter cap per avall, la seva àvia Mercè l'havia portat tota la vida i abans de morir li va donar. Era un penjoll doble d'aquells que es poden separar i que les parelles es regalen per fer-se entendre que sempre estaran juntes, o que són l'un per l'altra.
Només tenia una part, l'altre possiblement la portava el seu avi, un home que va morir abans que nasqués la seva mare, per tant un absent. Bé, els homes a la seva família sempre havien estat absents. Ella havia decidit trencar la maledicció dels abandonaments masculins que deixaven orfes. Ara tenia 48 anys i ja sabia que mai seria mare, esperava trencar la malastrugança.
Mentre aquests pensaments li venien al cap va arribar el metro, sempre entrava al vagó més buit, ho tenia tot estudiat. Els seients feien illes de quatre i sempre intentava seure de cara la marxa, avui ho havia aconseguit. Davant seu tenia un noi jove, d'uns trenta anys, vestit amb texans i una samarreta. Era guapo i mentre el mirava va veure la cadena i el penjoll. El noi en portava un d’igual però amb el triangle cap per dalt. Va començar a suar, com odiava tenir fogots en els moments més inoportuns. Ell també havia vist el seu, i sense dir res se'l va arrencar del coll. Estava paralitzada però va reaccionar quan ell li va demanar si se'l podia treure. Els dos triangles encaixaven fent un hexagrama perfecte. Ara era una estrella de sis puntes amb dues cadenes. Ell la va mirar i molt fluixet li va dir: Mercè feia molts anys que et buscava. El metro es va aturar a una estació i el noi va sortir, des de la finestra li va veure la cara totalment desencaixada. S'havia quedat amb els dos penjolls i de cop va sentir una tristesa infinita.
