no el coneixeu?
L’heu vist sobre les herbes alçar-se de la prada,
com un cabdell de cànem, com un borrall de neu?
Apar subtil esfera que li ha caigut de l’aire
i es té damunt d’un bri,
dient a la viola de flor:- Dona’m ta flaire,
i als pregadéus: Agenolleu-vos aquí
És un pomell d’escuma vanitosa,
una blanca bombolla de sabó,
un vaporós esqueix de nebulosa
que aspira a ser del prat constel.lació.
¿No el coneixeu, lo fruit de la xicoia?
Ventau-lo i se desfà com una boira.
I aquella inflor que creix
amb tot la seu estuf,
tot s’esvaneix
d’un buf
Eixa és ta imatge, oh vanitat superba!
D’aquell orgull ne queda un briner d’herba
que un peu aixafarà.
Aixís la teva ufana,
aixís ta glòria vana
ben tost s’apagarà
com la claror d’un llum
I es desfarà
com fum.
JACINT VERDAGUER
